Turisme dimecres, 15 de Agost de 2012

50 aniversari del viatge a la Segarra: de Vallfogona de Riucorb a Cervera

Autor: diversos*

El darrer dia, el 15 d'agost sortim en taxi de Vallfogona, anem cap a La Guàrdia Lada, Granyena i acabem a Cervera. Fi del trajecte

'..El seu perfil, de lluny, ja fa efecte' Foto: Josep Maria Santesmasses Palou

Quan ens despertem, plou. Encara no ens havia passat cap dia. És impossible, per tant, d'embarcar-nos a peu muntanya amunt, camí de l'Ametlla, i passar-nos el dia fanguinejant per intentar arribar a Cervera.
Quinze d'agost, dimecres, dia de la Mare de Déu, festa major de Vallfogona. Baixem a esmorzar, i a pensar, amb calma què cal fer.

És curiós: se'n van a la font amb ampolles de pepsi-cola, de conyac o d'anís. Jo em pensava que aquesta aigua és mereixeria un altre respecte.

Plou seguit, i davant del panorama, la gent de l'hotel decideix que es duran aigua els uns als altres, i així s'estalviaran de sortir.

Plou sense descans. M'acosto al piano i dono un cop d'ull al repertori.
M'assec en una butaca i repasso el llibre modernista que va escriure mossèn Piera.

Alço un moment els ulls del llibre i, gairebé goso formular una sentència estadística: el 20% ha vingut a prendre les aigües i el 80% a jugar a cartes.

L'ambient de l'hotel comença d'ésser una mica incòmode, perquè la pluja produeix un comprensible nerviosisme en els estandants, que voldrien passejar pel parc i fer aquell exercici estimulant que fa venir gana. Les criatures, sobretot, es difícil dominar-les, es van engrescant a córrer pel menjador, per la sala d'estar, i xisclen i ho toquen tot -i ja se sap que les criatures no han de tocar res.

En Bigorra i jo decidim escapar. Encara que el temps canviï ja no ens veiem en cor d'enfilar-nos per les dreceres dels Comalats que deuen estar xopes i impracticables. Avisem un taxi perquè ens tregui de Vallfogona i ens posi damunt la carretera de Cervera.

Per acomiadar-me del balneari, mentre el taxi gira pels primers revolts, dic en veu alta els versos amb els quals mossèn Piera culmina el seu poema.

Passem per Cabestany, que és un poblat minúscul, i no triga a comparèixer un nucli més consistent La Guàrdia Lada. plovisqueja finament, grisament -un gris més il·luminat, més transparent que a Vallfogona- damunt una soledat absoluta.

És la mena de coloració de l'aire ideal per a precisar i distingir tots els verds. Parlar de verds, a la Segarra, pot semblar exagerat, però al llarg d'aquests dies hem acabat estimant els boscos - petits- de pins i de roures, els alzinars una mica desguarnits, i sobretot les plantes i els matolls de l'altiplà: el fonoll, el romaní, l'espígol que perfumen l'aire i tonifiquen la respiració prels camins de la Segarra.

A la dreta queda un poblat que duu un nom lligat també amb la funció històrica de la comarca: Llindars. A l'esquerra Vilagrasseta.

La pluja s'acaba i entrem en un aire fresc i quiet. Acomidadem el taxi i agafem el trencall de Granyena, a l'esquerra. El seu perfil, de lluny, ja fa efecte. Granyena fa olor de palla i d'aviram. L'església és grossa, dedicada a Santa Maria - però no fan la festa major avui sinó pel vuit de setembre.

Hi ha bastanta animació, de dia de festa. El diàleg és fàcil
- Vénen per buscar coses artístiques?- ens pregunten, en veure la màquina de retratar que em penja de l'espatlla. Un vell que s'acosta, amb unes magnífiques espardenyes blanques, diu:
- Això abans era vila.
I la majordoma del rector, que ha tret el cap a la finestra, ens instrueix:
- Abans era un poble històric.

Pugem al castell. La vista és esplèndida. Fa sol. El sol ha tornat després de la pluja, i és un sol segarrenc més calent que mai. Deixem de mirar els camps i tornem al cor del poble.
Passa el mossèn, i passa gent, tothom cap a missa de dotze. Preguntem pel bar i el bar és la fusteria. 'No obrim fins a la sortida de missa, perquè no sigui mal vist' ens diuen. Però també ens recorden que nosaltres som forasters, i es veu que els forasters no poden donar mai mal exemple. I ens l'obren.

La ssla del cafè és petita, però al costat hi ha una sala de ball espaiosa. També s'hi fa cinema. Una pel·lícula en color costa de lloguer, sis-centes o set-centes pessetes, i el que la 'tira' cobra set duros. El preu de l'entrada: Set pessetes. Però hi van molts nens que paguen una pesseta o dues.

Arriba el moment de marxar. Després de la baixada i abans de sortir a la carretera passem per Santa Maria del Camí. Emprenem la pujada que ens durà als plans de Godell. A l'esquerra queda Granyanella, que ja no veurem. Faríem una volta massa grossa.

Travessem el pla i, tot d'un plegat, tenim la primera vista de Cervera, que sembla ja a l'abast del darrer esforç. Però no és cert. La carretera baixa, i Cervera mig s'amaga, i s'amaga del tot, i de tant en tant en tornem a veure una punta, quatre cases, el campanar.

Ben a prop, veiem l'original silueta de Sant Pere el Gros, l'única església romànica de planta circular que hem vist fins ara. El lloc és tranquil. L'edifici pròxim és l'antic Molí del Grau. Som a la vall del riu Cervera, prop del camí romà. La darrera pujada, cap a la ciutat, la de Santa Magdalena

* Conjunta de Angelina Llop, Jaume Moya, Josep M. Santesmasses i Ramon Sunyer