50 aniversari del viatge a la Segarra: de Talavera a Vallfogona de Riucorb

El dimarts 14 d'agost volta per la Vall del Riucorb

'..Arribem a L'Albió, que es un poblat situat en un indret estratègic' Foto: Angelina Llop

El camí que duu de Talavera a Vallfogona de Riucorb és extraordinàriament agradable. Tot hi que som al mes d'agost, en aquestes hores del matí és un camí que refreda la pell, i anima a marcar un pas decidit.

El color del paistage canvia: el color de palla de la terra perd presència davant d'un color més rogenc amb un punt fosc de vi, i tot plegat sembla més luxós, o en tot cas una mica més vestit que la Segarra central.

Passem per Suró, que és un poblat a vuit-cents metres d'altitud, exactament com Talavera, d'on venim. El panorama és esplèndid, bellíssim. El sol, de sortida, retalla inesperadament el perfil de Montserrat.

De Suró cap a L'Abió, anem per una vall alta, acollidora i tònica, poblada de boscos, animada per una gran quantitat d'ocells i vols de perdius, amb tot el perfum d'un matí encara tendre. És un dels camins més suggestius que he fet pel país.

Arribem a L'Albió, que es un poblat situat en un indret estratègic, a la punta estrema de l'altiplá que hem recorregut.
Ens aturem una estona, a descansar i a contemplar el panorama.

Als nostres peus, i una mica més enllà, Vallfogona es presenta com una estampa xocant, per la seva frondositat, la taca densa de verdor que no esperavem veure a la Segarra.

Baixem de l'Albió pel dret. Arribats a peu pla del riu, haurem de caminar encara tres quarts d'hora abans que no entrem al nucli del baneari de Vallfogona.


És un lloc ombrívol, dividit en dues parts pel riu Corb, en una banda hi ha alguns hotels i a l'altre destaca la massa del balneari.

Ens creuem amb homes que duen el diari i un vas d'aigua. Surten d'esmorzar.

Al balneari hi ha un piano, i un senyor que en aquest moment l'està tocant. És un piano desafinat i el senyor interpreta el Tico-tico - tant ràpid i tant brasiler- segurament amb la intenció o de provocar en l'ambient un moviment optimista.

Penso que durant molts anys la gent venia a Vallfogona i li provava tant per les aigües com pel repòs, i per tant és normal que aquestes aigües resultin cada vegada més "curatives", perquè cada vegada la gent tindrà més necessitat de descansar.

Hi ha qui juga una partida de dòmino. Quatre senyores han posat les cadires fent rotllana i conversen tot fent mitja ... Aquest parc del balneari és una activa fàbrica de jerseis de cara l'hivern.

Les aigües de Vallfogona es consideren isotòniques i altament radiactives. El mateix imprès assegura que aquesta aigua té "una composición análoga a la del suero sanguíneo". No sé què em deixa més desconcertat: que la meva sang s'assembli a l'aigua de Vallfogona, o que en beure un vas de la Font Gran m'estigui fent una transfusió a glops.

He sentit pronunciar aquesta frase:
-Els metges no saben res. Una dona m'ha dit que no begui de la Font Petita.

Després de dinar, decidim d'acostar-nos a Vallfogona de Riucorb, al poble autèntic, que està més enllà del balneari.
Està a punt de ploure. Prop de nosaltres trobem dues dones i l'una li diu a l'altra "em sembla que ens mullarem". La segona li ensenya el paraigua: el duu penjat del braç, però obert, i explica:
- Veus?, ja porto el paraigua obert, perquè aquí fa un xàfec i quan et prepares ja ets xopa.

Al capdavall arribem a Vallfogona, un poble que té un aire trist com mig abandonat -potser és la inesperada grisor de la tarda.

El culte de Santa Bàrbara fou introduït pel rector de Vallfogona , Vicenç Garcia. Dins el seu caràcter festiu i la seva escassa personalitat, que traspua l'imitació dels models castellans i en la vulgaritat freqüent , l'estil de Garcia captiva a vegades per la seva frescor i pel caràcter enginyos d'algunes observacions.

Aquests ultims anys , el balneari de Vallfogona s'ha salvat de la crisi i es pot dir que ha progressat. Un cop visitat l'establiment tornem al nostre hotel a sopar.
El cafè l'anem a prendre al cafè Rossell que és una mena de punt de reuniódemocràtica dels tres hotels. L'amo és de Vallfogona, però ara viu a Barcelona i puja a l'estiu. Al cafè hi ha un home vidu , que és del país, i li demanem informació sobre el camí que haurem de fer demà. L'home no ens pot aclarir res, però en canvi ens indica amb una precisió absoluta totes les senyores que són 'carquinyolis'.

Plovisqueja.
Tot anant cap a dormir, sentim algun espetec de la traca - que s'ha mullat.

* Conjunta de Angelina Llop, Jaume Moya, Josep M. Santesmasses i Ramon Sunyer

Suró nevat
Foto: Josep Maria Santesmasses Palou

Camí de Suró a l'Albió
Foto: Josep Maria Santesmasses Palou

Molí d'albió
Foto: Angelina Llop

Vallfogona de Riucorb
Foto: Josep Maria Santesmasses Palou

'..Penso que durant molts anys la gent venia a Vallfogona i li provava tant per les aigües com pel repòs'

'Decidim acostar-nos a Vallfogona de Riucorb, al poble autèntic, que està més enllà del balnearil al peu de la carretera que va cap a Guimerà'
Foto: Giliet de Florejacs

'la poesia del rector de Vallfogona mantingué una viva popularitat als pitjors temps de la decadència cultural, i fou preuada també als cercles culturals'
Foto: Giliet de Florejacs

Els versos de Vicenç Garcia,