Personatges dimecres, 9 de Maig de 2018

Agustí Duran i Sanpere

Autor: somsegarra

Historiador, arxiver i arqueòleg (Cervera, 5 de juny de 1887 - Barcelona, 29 d'abril de 1975). Reconegut per la seva tasca de salvació dels fons documentals catalans

Agustí Duran i Sanpere Foto: Fons Museu Comarcal de Cervera

Llicenciat en Lletres a Barcelona, es doctorà en Dret a Madrid però tota la seva carrera professional va estar abocada al món de la història.

L’any 1914 va organitzar l’Arxiu Municipal de Cervera, un dels més rics del país en documentació civil medieval i moderna. El 1917 va catalogar tota la documentació municipal de Barcelona anterior a 1714, dispersa entre diverses dependències i en perill de deteriorar-se irreversiblement; i la va ubicar en un espai propi: l’Arxiu Històric de Barcelona. Poc després hi reuniria els fons documentals de l’època contemporània i crearia les primeres hemeroteca i fototeca de la ciutat.

La tasca més valuosa de Duran i Sanpere va ser la salvació dels fons documentals catalans. El 1936 va ser nomenat cap de la Secció d’Arxius del Servei del Patrimoni Històric de la Generalitat. Durant el conflicte civil espanyol (1936-1939) va assumir la tasca de protegir el patrimoni documental, que estava en perill de destrucció, tant per part d’elements incontrolats de la República, com pels efectes dels bombardeigs de l’aviació franquista. Duran i Sanpere va reunir 15.000 metres lineals de documentació i 150.000 pergamins, i els va dipositar en cellers de cases particulars de Viladrau (Osona); evitant d’aquesta forma que es perdessin per sempre. Acabada la guerra va superar un procés militar de depuració per la seva activitat de salvament d’arxius i per haver sortit tres vegades a l’estranger i haver retornat a Barcelona. Reprengué al cap de poc la seva activitat a l’Arxiu Municipal de Barcelona.

Dirigí fins al 1957 l'Institut Municipal d'Història de Barcelona. Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres (1924), la qual presidí entre 1961 i 1963, de l'Institut d'Estudis Catalans (1942), del qual fou president el 1957, i de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1968), fou l'organitzador del Museu Comarcal de Cervera (1959) i el 1964 el Museu del blat i la pagesia. El seu objectiu principal era salvar el patrimoni, i salvar de l’oblit el passat en vies de transformació, que fou objecte de persecució durant anys.

Els seus temes principals foren el de la història de Barcelona –i de Cervera– i la història de l'escultura gòtica catalana, matèries sobre les quals publicà diversos llibres i treballs. També inicià la pràctica arqueològica a Sidamon (Segrià) i barranc de Valltorta (Maestrat). Actualment la seva casa de naixement s'ha convertit en la Casa Museu Duran i Sanpere. El 5 de febrer de 2018 la ciutat de Cervera el nomenà fill predilecte, a títol pòstum.

La seva filla, Eulàlia Duran, també historiadora, en la semblança biogràfica que li va editar l’IEC el 2000 digué en la conferència sobre ell a propòsit de la faceta d’activisme que lliga molt amb un caràcter inquiet i dinàmic:
'El segon aspecte que crec que pot caracteritzar el meu pare és el de definidor i propagador de polítiques culturals, gestió que dugué a terme des de les institucions públiques, municipi i Generalitat. No fou un arxiver típic, guardià del tresor, sinó que so considerà l’arxiu com un centre de conservació, però també un centre viu (…) L’objectiu era sempre el mateix: salvar el patrimoni, salvar de l’oblit el passat en constant transformació i objecte, durant anys, d’una persecució sistemàtica. Podria dir que aquesta actuació esdevingué per a ell una veritable passió. (…) Fou senzillament una persona que dedicà la seva vida, i l’arriscà més d’un cop, al servei del seu país, i procurà salvar-ne les arrels en una època en què tot estava per fer i, després, quan tot semblava estar perdut.'

Obres

Viatge al voltant del Món seguint el paral·lel de Barcelona (1957), Ed. Aymà.
Llibre de Cervera (1972)
Barcelona (tres volums, 1972-75)
Els retaules de pedra (sèrie “Monumenta Cataloniae”, 1934)
Escultura gótica, (sèrie “Ars Hispaniae”, 1956)
Per a la història de l’art a Barcelona (1960)
Els cavallers de Sant Jordi (1964)
Stampe popolari spagnole (italià) (1971)
Pels camins de la història, (1973)
Pels camins de la història d'Igualada (1985), il·lustrat per Carme Solé i Vendrell
Tornant-hi a pensar: Evocacions de moments viscuts (records) (1961)