Personatges
dilluns, 23 de Febrer de 2015
Autor: Montse Rumbau
![Vista de la plaça de les Eres amb el campanar]()
Vivien a la plaça, i ell hi jugava amb els seus amics, un dia, la mare va baixar corrents de casa i va anar a buscar-lo: corre, corre, anem cap a casa, ha començat la guerra!. Era el 18 de juliol del 36, el Jaume encara no tenia 6 anys.
Al cap d’una setmana, van passar per totes les cases del poble requisant els objectes religiosos que trobaven, sants, estampes, llibres... Van fer una pila al mig de la plaça, i van fer una gran foguera que va durar tres dies. Una foto ha quedat com a testimoni de la crema, està feta des d’un terrat. A la foto s’hi veu molt poca gent, uns quants anant amunt i avall amb feixos de llenya, la majoria de la gent estava tancada a les cases, mirant per les finestres, no donant crèdit al que alguns feien. El Jaume recorda molt bé haver vist a un veí, un home gran, plorant darrera els vidres.
Van cremar els altars de l’església, i després la van convertir en magatzem de farratge.
També recorda el dia que van despenjar les campanes i les van tirar daltabaix. De les sis que hi havia, només en van deixar dues, la de les hores i la dels quarts. I de com van canviar el nom de Sta. Coloma, cap poble de Catalunya va conservar el seu si tenia un nom de sant. Sta. Coloma va passar a dir-se Segarra de Gaià.
El dia que van entrar els nacionals, el 14 de gener del 1939, havien acabat de dinar, quan van veure des de casa -vivia a la plaça al nº 13-, que pel carrer del Mig baixaven tres tanquetes que es van parar davant de l’Ajuntament. Uns soldats hi van entrar, i al cap de poca estona, van sortir portant unes banderes, eren la catalana i la republicana, les van tirar a terra, les van trepitjar i les van cremar.
Van quedar espantats pel que havien vist, i els seus pares van picar a la paret de cal Figueres, i aquests van contestar, el Jaume comenta que devien tenir un codi per comunicar-se, i van baixar tant els d’una casa com l’altra al celler, on hi havia un pas que unia les dues cases, una casa era més robusta que l’altra i era en aquesta on s’amagaven amb els bombardejos dels últims dies. I aquell dia, s’hi van quedar tota la tarda i tota la nit, perquè tenien por d’aquesta gent que acabaven de conquerir el poble. L’endemà al matí, van sortir del celler i van obrir la porta de la botiga. Els nouvinguts anaven anunciant que com que no hi havia caserna, els soldats havien d’estar-se a les cases, i a ells els va tocar dos italians i un que parlava castellà. Van demanar menjar i el pare del Jaume els va dir que no en tenien, i aleshores van portar unes llaunes amb carn, patates i una capsa de tres Kg amb galetes i xocolata. Quan els pares van anar a obrir la capsa, ja la van trobar buida, el Jaume s’ho havia menjat tot, i va agafar un bon mal de panxa.
L’endemà, el 15 de gener, el pregoner, el Josep Padró, el Manxunga, va fer un pregó on es deia que a totes les cases s’hi havia de posar un cartell que hi digués: “En esta casa vive una família afecta al régimen. Arriba España! Viva Franco!”. I calia que et posessin el segell de la Guàrdia Civil confirmant que era cert el que deia el cartell.
També se’n recorda el Jaume del primer dia que va anar a l’escola després de l’entrada dels nacionals. Com feia sempre, va entrar a classe, i va dir: “Bon dia senyor mestre!”
I va rebre una bufetada tan forta que va caure a terra, tenia 8 anys. El que li havia clavat el calbot era el nou mestre, que li va dir:
“Ahora sal a la calle, i cuando entres saluda como es debido, perro catalán, se dice: Buen dia, senyor maestro!”.
Al haver sigut el primer en entrar, la bufetada se la va endur ell, i els altres companys de classes se la van estalviar.
I després de deixar ben clar el mestre que allà, a partir d’aquell moment només es parlaria en castellà, va fer entregar els llibres que tenien, en català, i els n’hi van donar uns altres, tots en castellà. Els llibres catalans els van requisar. El Jaume, encara ara, s’indigna tot recordant aquell fet. A mi em van robar el meu llibre, diu, es titulava “el meu primer llibre”, hi havia tot l’abecedari, i cada lletra tenia el seu dibuix, la “a”, un avió, ... la lletra i el dibuix eren molt grans. Encara ara el recordo, diu amb molta estima, amb molta nostàlgia i amb molta ràbia, i insisteix: me’l van robar.
I parla el Jaume del mestre que havien tingut durant la guerra. Era el Sr. Moix, conegut com a “Sastre Martinet”. S’havia posat a fer de mestre, perquè sembla que no n’hi havia cap altre. Era un bon home, diu el Jaume, era ja gran i tenia molta paciència. Ens ensenyava a llegir i a escriure, i com ens havíem de comportar, ens ensenyava educació i a ser bones persones. Acabada la guerra, el van tancar a la presó, “por separatista i desafecto al régimen”.
I comenta el Jaume: Van marxar els soldats, i al seu lloc s’hi va posar la postguerra. Pa de blat de moro, de color groc i gust de serradures, molts cigrons, moltes guixes, cartilles de racionament, i els petits no, però els grans, més d’un badallava.
El Jaume tenia dues germanes, molt més grans que ell. El marit de la germana gran era Guàrdia Civil, al començar la guerra, la Guàrdia Civil es va posar al costat de la República, i a Catalunya van passar a dir-se, Guàrdies d’Assalt.
En aquells anys va morir, a trets, molta gent, per ser de dretes, perquè anaven a missa, per ser capellans, frares o seminaristes, o simplement per tenir una fàbrica, i fins i tot per una denúncia d’algun veí. I molts d’altres van ser tancats a la presó, com que aquestes estaven tan plenes, van haver de fer servir vaixells com a presons. Al cunyat del Jaume el van destinar de guàrdia en un d’aquests vaixells que estava al port de Tarragona, i els van avisar que el primer que parlés amb algun pres seria afusellat. Quan el cunyat va entrar al vaixell, es va trobar entre els presos algú de Sta. Coloma que de seguida que el va veure el va cridar pel seu nom, i ell, com que no li podia parlar, li va fer amb la mà el signe de silenci.
Es va acabar la guerra, al cunyat del Jaume li varen fer deixar el cos i va tenir que buscar feina. En aquells anys, s’havia de presentar un document de bona conducta que firmaven el rector, l’alcalde, el cap de la falange i dos o tres regidors. El cunyat, que havia estudiat per tècnic de radio amb llibres que li havien arribat d’Estats Units, i que havia aconseguit el títol abans de la guerra, va trobar una bona feina, però quan va presentar el document de bona conducte hi havia dos regidors que havien firmat amb tinta vermella, el que volia dir que el consideraven “rojo”, i no li van poder donar la feina. Es va presentar a buscar feina a més llocs, i sempre passava el mateix, sempre hi havien aquelles dues firmes en vermell. Finalment, cansat i desesperat, va marxar cap a l’Argentina, on hi tenia una germana, i ja no van tornar mai més. Aquell signe de silenci que havia fet al de Sta. Coloma que estava pres al vaixell, li va costar molt car.
L’avi del Jaume, que devia haver nascut cap el 1850, quan era jovenet, es va enamorar d’una noia de cal Busquets de la Llacuna, es deia Maria Busquets Alern. Però els d’aquesta família no el volien perquè era pobre i a més treballava per un rambler, un tractant d’animals, i era considerat un gitano per fer aquesta feina. L’avi, que devia estar molt enamorat i no el devia agradar que li diguessin el que havia de fer, va agafar la noia i es van escapar de casa. Van anar a buscar a un capellà per tal que els casés, aquest ho va fer, i van tornar cap a casa on els van haver d’acceptar. D’aquesta estratagema sembla que en deien un rapte consentit.
La parella va tenir tres fills, l’Agapito, el Jaumet, el pare del Jaume, nascut al 1885, i l’Adela. El fill gran va anar a Manresa a aprendre de lampista, la noia es va casar amb el Jaumet Carreter, que feia carros i aquests tenien fama de ser molt bons artesans. I el pare del Jaume, amb 10 anys, era el 1895, va anar cap a Barcelona, amb la tartana i un farcellet al damunt, a aprendre un ofici: el de cisteller. Un cop après l’ofici va venir cap a Sta. Coloma on va posar una botiga, al costat de l’actual bar Montserrat, on hi venia tots els productes que feia com a cisteller. A la carretera de la Llacuna, per davant de la botiga de l’Àrea de Guissona, hi havia uns horts amb una bassa, i era allà on ell hi posava en remull els vímets, ja que aquests sempre havien d’estar humits.
Quan va haver d’anar al servei militar, com que era baixet, feia un 1m 52, massa per lliurar-se de la mili, ja que calia fer 1m 50, el metge de Sta. Coloma, el doctor Vives, li va recomanar d’anar a peu a Tarragona. Allà s’havia de presentar als metges que feien la revisió per entrar al servei militar, i si feia els 70 Km a peu, es lliuraria de la mili. I així va passar, va anar-hi a peu, i quan va arribar, el seu cos havia perdut 4 cm d’alçada.
Ja establert com a cisteller, es va casar amb l’Enriqueta Canals Sendra, i van tenir tres fills, dues noies i el Jaume que es portava molts anys amb les seves germanes. Com ja hem dit, la gran va marxar a l’Argentina i ja no va tornar mai, i l’altre germana era la Maria planxadora i planxava al Raval de Cervera, per davant de cal Groc.
La Cisca era l’àvia del Jaume, la mare de l’Enriqueta, i vivia al castell, entrant a la dreta, on ara hi ha l’oficina de Turisme. La Cisca era de Selma, un petit poble ara abandonat, de l’Alt Camp, no molt lluny de Querol. Ella i el seu marit van anar a viure al Pla de Manlleu, i tingueren tres fills, el Josep, que va morir a l’Argentina, la Marciana i l’Enriqueta, la mare del Jaume. L’Enriqueta no va conèixer mai el seu pare, ja que aquest es va morir d’una cossa d’un animal quan ella encara no havia nascut. Abans d’anar a viure la Cisca al castell de Sta. Coloma, va viure a Talavera. Tenia molta amistat amb la Josepa de Requesens, la mestressa del castell.
Allà al castell, on estaven ells, hi havia un estable on hi cabien uns deu animals, i quan hi havia mercat, la Cisca oferia l’estable a canvi d’una pesseta, els pagesos tenien dret a deixar-hi l’animal, a esmorzar -l’esmorzar que cada un d’ells portava- deixar-hi els paquets, i a l’hivern, si plovia, nevava, o bé feia molt fred, podien pujar dalt i esmorzar a la vora del foc. Però sembla que els pagesos es queixaven perquè trobaven car pagar una pesseta per aquests serveis. Això devia passar entre els anys 10 i 40 del segle XX.
El Jaume explica l’origen del seu cognom, que no deixa de ser ben curiós. Tots els Casajoanes de Sta. Coloma venen del mateix tronc i per tant són tots parents més o menys pròxims. El primer Casajoanes, no es deia realment així. Era un home de Cuenca, que vivia en una casa on totes les dones sempre s’havien dit Juana, i de la casa en deien casa de las Juanas. Aquest home va venir a Catalunya, li devien preguntar d’on venia i devia dir de Casajuanas, aquí s’hi va trobar tan bé, que va catalanitzar el seu nom, que de fet no era el nom, i de Casajuanas en va dir Casajoanes. El Jaume diu que d’això ja fa molts anys, sembla que 300, o sigui cap al segle XVIII. Aquesta història ha anat passant de generació en generació, fins arribar avui dia, potser és certa, o potser algun Casajoanes, d’aneu a saber quan, se la va inventar.
El Jaume, un cop acabada la guerra, va fer d’escolà. Hi havia els escolans de baix: els que ajudaven la missa, que cobraven 10 pessetes al mes, i els escolans de dalt, els que cantaven al cor, aquests cobraven menys. Clar que els de baix s’havien d’aixecar molt d’hora per ajudar a la missa, perquè hi havia missa cada dia de 7h i de 8h, i també els dies de festa. L’organista era en aquells anys 40, mossèn Brugalla, i el rector, mossèn Serra, -aquest últim havia estat amagat en una casa del poble en temps de la guerra- més endavant va marxar del poble, i en lloc d’ell va venir mossèn Torrentó.
Els escolans, a l’estiu, li feien pagar l’esmorzar a mossèn Serra: anaven a una botiga de la plaça de l’església –ca la Laura– on hi venien fruita i verdures, i els comprava un meló, o raïm, i anaven corrents a menjar-s’ho al primer pis del campanar, i seien dins de les gàrgoles. La fruita que els hi comprava el mossèn era un suplement en la seva alimentació, ja que eren anys de molta misèria, i com diu el Jaume, de fruita a casa en veiem ben poca. Al marxar mossèn Serra, es va acabar la fruita.
De capellans aquells anys a Sta. Coloma n’hi havia quatre: el rector mossèn Torrentó, el vicari, Jaume Padró, l’organista, mossèn Brugalla, i un beneficiat que s’estava al col·legi de les monges del Raval.
Als 14 anys, el Jaume va anar a treballar a casa del notari, en Joan de Molina, el va agafar perquè sabia escriure molt bé a màquina.
EL rector li va demanar al Jaume si volia fer de campaner, ja que tenia molt bona oïda. Això sí, no cobraria, però tindria totes les propines dels bateigs i dels enterraments. I el Jaume va acceptar. Les campanes les van posar al 1950, i eren quatre, com les que van fondre en temps de la guerra:
-la Coloma, la Grossa, que feia 1.000 Kg
-la Pia, de 800 Kg,
-la Joana, de 450 Kg,
-i la Francesca, de 300 Kg.
La campana Grossa no va tenir gaire sort, aviat va començar a fer soroll d’escardallot i en van haver de posar una de nova. Quan la van tirar daltabaix, van posar al terra dos o tres metres de feixos de llenya per esmorteir la caiguda, així i tot, quan va caure, va travessar tots els feixos i encara va fer un forat a terra.
Un dia que el Jaume va anar a Montserrat, li varen dir que perquè no es tornés a esquerdar la campana, no l’havien de fer voltar –bongar, com diu el Jaume-, perquè com que el batall no queia el mateix lloc, al fer-la voltar, havia produït l’esquerda.
D’enterraments en aquells anys 40 i 50, n’hi havien de tres categories:
- Els de primera classe, on hi anaven nou capellans, i el sagristà al davant amb un creu gran de plata i amb un escolà a cada cantó amb dos ciris.
- Els de segona, amb sis capellans.
- I els de tercera classe, el més senzill de tots, amb tan sols un capellà.
I encara n’hi havia hagut un altre, el de la Sta. Creu, que la gent del poble en deien de “Pellerings”. Però aquest, en aquells anys, ja havien deixat de fer-lo .
I en cada un d’aquests enterraments, el capellà portava un vestit diferent. A Sta. Coloma hi havia una carrossa tota negra tirada per animals, que actualment està al museu de l’Espluga de Francolí. Qui menava la carrossa dels enterraments era el Jaumet de les Ulleres, que també portava el carro de la brossa.
El Jaume es va haver d’espavilar amb el toc de campanes. El campaner anterior, que havia sigut també el sagristà, en Pep Garriga, havia mort jove. Des del final de la guerra fins que van posar les campanes noves havia passat deu anys, i el Jaume va haver de preguntar a la gent gran que intentessin recordar els diferents tocs segons era festa major, un enterrament, un bateig, si tocaven a foc, a sometent ... I cada so tenia una cantarella que s’anava repetint, així el toc de festa i de diumenge feia:
“El Jaume Punto s’ha tornat boig ...”. De fet, el Jaume es va haver d’espavilar sol amb els tocs de les campanes. El rector li va dir que els fes com volgués, però que amb el segon toc de campana, la gent ja havia de saber de què es tractava.
Pels bateigs, el toc de campana era diferent si era un nen o una nena. I cada enterrament, si era de primera, segona o tercera, també tenien un so diferent. Però ell va acabar fent tots els dels enterraments iguals. També era diferent si el que es moria era un home o una dona, i encara avui dia, quan sents les campanes, pots distingir si es tracta d’un o altre. Quan veien venir una tempesta, sobretot a l’estiu, que podia perillar la collita, es tocava la grossa, per veure si s’allunyava.
El Jaume pujava les 127 escales que hi ha fins dalt del campanar en un minut. Hi havia de pujar de pressa sobretot en els bateigs, perquè quan sortissin els familiars ja sentissin tocar les campanes i així el padrí pogués ser més generós amb les propines.
Un dia van batejar a una nena, i el padrí li va donar 500 pessetes, eren molts diners en aquells anys, i li va dir que havia de tocar la campana Grossa, que només es tocava pels nens, i el toc que corresponia a aquests. I el Jaume va estar tocant durant una hora. L’endemà, el padrí era a la plaça, i alguns de per allà, ja li van preguntar si aquella nena era de “l’altra acera”.
Al cap d’un temps de fer de campaner, el Jaume va entrar de rellotger municipal, i es cuidava del rellotge que hi havia a la plaça, i el del campanar, que tocava les hores i els quarts. El Jaume també va fer de rellotger al pis de damunt de la botiga de cisteller del seu pare, i quan aquest va tancar la botiga, s’hi va establir ell.
El 1966, quan els seus pares ja havien mort, el Jaume ja va marxar a treballar i a viure a Barcelona, on s’hi va estar 30 anys. Després d’aquests 30 anys va tornar a Sta. Coloma, on viu ara, tranquil, i escrivint i parlant d’aquella Sta. Coloma del temps de la guerra i de la postguerra, de la gent, de les botigues, dels renoms, dels mercats ... Quan ell va marxar del poble, les campanes ja les van electrificar. El Jaume va ser l’últim campaner del poble.
Montse Rumbau
montserumbau@gmail.com
![Campanar - Santa Coloma de Queralt]( "Campanar - Santa Coloma de Queralt")
![Campanar - Santa Coloma de Queralt]( "Campanar - Santa Coloma de Queralt")
Font: Tribus de la Segarra + info (enllaç extern)
Etiquetes: oficis antics campaner
Els records del Jaume, l'últim campaner
Autor: Montse Rumbau
L'últim campaner a Santa Coloma de Queralt
Vista de la plaça de les Eres amb el campanar Foto: Albert
El Jaume Casajoanes es veu un home pacífic, tranquil, agradable i molt despert. És nascut al 1930, ara té 84 anys, i té al seu costat un ordinador molt nou, és el segon, i una capsa plena de llàpissos de memòria on ha anat guardant tot el que ha escrit, vivències, records i un recompte de totes les botigues que hi havia hagut a Sta. Coloma, un munt, pràcticament una a cada porta de les places, carrer del Mig i carrer Major. Ben diferent d’avui dia, que en queden ben poques.
Ell va ser l’últim campaner de Sta. Coloma, però abans d’arribar a aquella època, el Jaume va desgranant a poc a poc els seus records més llunyans.
La guerra
Vivien a la plaça, i ell hi jugava amb els seus amics, un dia, la mare va baixar corrents de casa i va anar a buscar-lo: corre, corre, anem cap a casa, ha començat la guerra!. Era el 18 de juliol del 36, el Jaume encara no tenia 6 anys.
Al cap d’una setmana, van passar per totes les cases del poble requisant els objectes religiosos que trobaven, sants, estampes, llibres... Van fer una pila al mig de la plaça, i van fer una gran foguera que va durar tres dies. Una foto ha quedat com a testimoni de la crema, està feta des d’un terrat. A la foto s’hi veu molt poca gent, uns quants anant amunt i avall amb feixos de llenya, la majoria de la gent estava tancada a les cases, mirant per les finestres, no donant crèdit al que alguns feien. El Jaume recorda molt bé haver vist a un veí, un home gran, plorant darrera els vidres.
Van cremar els altars de l’església, i després la van convertir en magatzem de farratge.
També recorda el dia que van despenjar les campanes i les van tirar daltabaix. De les sis que hi havia, només en van deixar dues, la de les hores i la dels quarts. I de com van canviar el nom de Sta. Coloma, cap poble de Catalunya va conservar el seu si tenia un nom de sant. Sta. Coloma va passar a dir-se Segarra de Gaià.
El dia que van entrar els nacionals, el 14 de gener del 1939, havien acabat de dinar, quan van veure des de casa -vivia a la plaça al nº 13-, que pel carrer del Mig baixaven tres tanquetes que es van parar davant de l’Ajuntament. Uns soldats hi van entrar, i al cap de poca estona, van sortir portant unes banderes, eren la catalana i la republicana, les van tirar a terra, les van trepitjar i les van cremar.
Van quedar espantats pel que havien vist, i els seus pares van picar a la paret de cal Figueres, i aquests van contestar, el Jaume comenta que devien tenir un codi per comunicar-se, i van baixar tant els d’una casa com l’altra al celler, on hi havia un pas que unia les dues cases, una casa era més robusta que l’altra i era en aquesta on s’amagaven amb els bombardejos dels últims dies. I aquell dia, s’hi van quedar tota la tarda i tota la nit, perquè tenien por d’aquesta gent que acabaven de conquerir el poble. L’endemà al matí, van sortir del celler i van obrir la porta de la botiga. Els nouvinguts anaven anunciant que com que no hi havia caserna, els soldats havien d’estar-se a les cases, i a ells els va tocar dos italians i un que parlava castellà. Van demanar menjar i el pare del Jaume els va dir que no en tenien, i aleshores van portar unes llaunes amb carn, patates i una capsa de tres Kg amb galetes i xocolata. Quan els pares van anar a obrir la capsa, ja la van trobar buida, el Jaume s’ho havia menjat tot, i va agafar un bon mal de panxa.
L’endemà, el 15 de gener, el pregoner, el Josep Padró, el Manxunga, va fer un pregó on es deia que a totes les cases s’hi havia de posar un cartell que hi digués: “En esta casa vive una família afecta al régimen. Arriba España! Viva Franco!”. I calia que et posessin el segell de la Guàrdia Civil confirmant que era cert el que deia el cartell.
També se’n recorda el Jaume del primer dia que va anar a l’escola després de l’entrada dels nacionals. Com feia sempre, va entrar a classe, i va dir: “Bon dia senyor mestre!”
I va rebre una bufetada tan forta que va caure a terra, tenia 8 anys. El que li havia clavat el calbot era el nou mestre, que li va dir:
“Ahora sal a la calle, i cuando entres saluda como es debido, perro catalán, se dice: Buen dia, senyor maestro!”.
Al haver sigut el primer en entrar, la bufetada se la va endur ell, i els altres companys de classes se la van estalviar.
I després de deixar ben clar el mestre que allà, a partir d’aquell moment només es parlaria en castellà, va fer entregar els llibres que tenien, en català, i els n’hi van donar uns altres, tots en castellà. Els llibres catalans els van requisar. El Jaume, encara ara, s’indigna tot recordant aquell fet. A mi em van robar el meu llibre, diu, es titulava “el meu primer llibre”, hi havia tot l’abecedari, i cada lletra tenia el seu dibuix, la “a”, un avió, ... la lletra i el dibuix eren molt grans. Encara ara el recordo, diu amb molta estima, amb molta nostàlgia i amb molta ràbia, i insisteix: me’l van robar.
I parla el Jaume del mestre que havien tingut durant la guerra. Era el Sr. Moix, conegut com a “Sastre Martinet”. S’havia posat a fer de mestre, perquè sembla que no n’hi havia cap altre. Era un bon home, diu el Jaume, era ja gran i tenia molta paciència. Ens ensenyava a llegir i a escriure, i com ens havíem de comportar, ens ensenyava educació i a ser bones persones. Acabada la guerra, el van tancar a la presó, “por separatista i desafecto al régimen”.
I comenta el Jaume: Van marxar els soldats, i al seu lloc s’hi va posar la postguerra. Pa de blat de moro, de color groc i gust de serradures, molts cigrons, moltes guixes, cartilles de racionament, i els petits no, però els grans, més d’un badallava.
El cunyat
El Jaume tenia dues germanes, molt més grans que ell. El marit de la germana gran era Guàrdia Civil, al començar la guerra, la Guàrdia Civil es va posar al costat de la República, i a Catalunya van passar a dir-se, Guàrdies d’Assalt.
En aquells anys va morir, a trets, molta gent, per ser de dretes, perquè anaven a missa, per ser capellans, frares o seminaristes, o simplement per tenir una fàbrica, i fins i tot per una denúncia d’algun veí. I molts d’altres van ser tancats a la presó, com que aquestes estaven tan plenes, van haver de fer servir vaixells com a presons. Al cunyat del Jaume el van destinar de guàrdia en un d’aquests vaixells que estava al port de Tarragona, i els van avisar que el primer que parlés amb algun pres seria afusellat. Quan el cunyat va entrar al vaixell, es va trobar entre els presos algú de Sta. Coloma que de seguida que el va veure el va cridar pel seu nom, i ell, com que no li podia parlar, li va fer amb la mà el signe de silenci.
Es va acabar la guerra, al cunyat del Jaume li varen fer deixar el cos i va tenir que buscar feina. En aquells anys, s’havia de presentar un document de bona conducta que firmaven el rector, l’alcalde, el cap de la falange i dos o tres regidors. El cunyat, que havia estudiat per tècnic de radio amb llibres que li havien arribat d’Estats Units, i que havia aconseguit el títol abans de la guerra, va trobar una bona feina, però quan va presentar el document de bona conducte hi havia dos regidors que havien firmat amb tinta vermella, el que volia dir que el consideraven “rojo”, i no li van poder donar la feina. Es va presentar a buscar feina a més llocs, i sempre passava el mateix, sempre hi havien aquelles dues firmes en vermell. Finalment, cansat i desesperat, va marxar cap a l’Argentina, on hi tenia una germana, i ja no van tornar mai més. Aquell signe de silenci que havia fet al de Sta. Coloma que estava pres al vaixell, li va costar molt car.
L’avi i el pare
L’avi del Jaume, que devia haver nascut cap el 1850, quan era jovenet, es va enamorar d’una noia de cal Busquets de la Llacuna, es deia Maria Busquets Alern. Però els d’aquesta família no el volien perquè era pobre i a més treballava per un rambler, un tractant d’animals, i era considerat un gitano per fer aquesta feina. L’avi, que devia estar molt enamorat i no el devia agradar que li diguessin el que havia de fer, va agafar la noia i es van escapar de casa. Van anar a buscar a un capellà per tal que els casés, aquest ho va fer, i van tornar cap a casa on els van haver d’acceptar. D’aquesta estratagema sembla que en deien un rapte consentit.
La parella va tenir tres fills, l’Agapito, el Jaumet, el pare del Jaume, nascut al 1885, i l’Adela. El fill gran va anar a Manresa a aprendre de lampista, la noia es va casar amb el Jaumet Carreter, que feia carros i aquests tenien fama de ser molt bons artesans. I el pare del Jaume, amb 10 anys, era el 1895, va anar cap a Barcelona, amb la tartana i un farcellet al damunt, a aprendre un ofici: el de cisteller. Un cop après l’ofici va venir cap a Sta. Coloma on va posar una botiga, al costat de l’actual bar Montserrat, on hi venia tots els productes que feia com a cisteller. A la carretera de la Llacuna, per davant de la botiga de l’Àrea de Guissona, hi havia uns horts amb una bassa, i era allà on ell hi posava en remull els vímets, ja que aquests sempre havien d’estar humits.
Quan va haver d’anar al servei militar, com que era baixet, feia un 1m 52, massa per lliurar-se de la mili, ja que calia fer 1m 50, el metge de Sta. Coloma, el doctor Vives, li va recomanar d’anar a peu a Tarragona. Allà s’havia de presentar als metges que feien la revisió per entrar al servei militar, i si feia els 70 Km a peu, es lliuraria de la mili. I així va passar, va anar-hi a peu, i quan va arribar, el seu cos havia perdut 4 cm d’alçada.
Ja establert com a cisteller, es va casar amb l’Enriqueta Canals Sendra, i van tenir tres fills, dues noies i el Jaume que es portava molts anys amb les seves germanes. Com ja hem dit, la gran va marxar a l’Argentina i ja no va tornar mai, i l’altre germana era la Maria planxadora i planxava al Raval de Cervera, per davant de cal Groc.
La Cisca
La Cisca era l’àvia del Jaume, la mare de l’Enriqueta, i vivia al castell, entrant a la dreta, on ara hi ha l’oficina de Turisme. La Cisca era de Selma, un petit poble ara abandonat, de l’Alt Camp, no molt lluny de Querol. Ella i el seu marit van anar a viure al Pla de Manlleu, i tingueren tres fills, el Josep, que va morir a l’Argentina, la Marciana i l’Enriqueta, la mare del Jaume. L’Enriqueta no va conèixer mai el seu pare, ja que aquest es va morir d’una cossa d’un animal quan ella encara no havia nascut. Abans d’anar a viure la Cisca al castell de Sta. Coloma, va viure a Talavera. Tenia molta amistat amb la Josepa de Requesens, la mestressa del castell.
Allà al castell, on estaven ells, hi havia un estable on hi cabien uns deu animals, i quan hi havia mercat, la Cisca oferia l’estable a canvi d’una pesseta, els pagesos tenien dret a deixar-hi l’animal, a esmorzar -l’esmorzar que cada un d’ells portava- deixar-hi els paquets, i a l’hivern, si plovia, nevava, o bé feia molt fred, podien pujar dalt i esmorzar a la vora del foc. Però sembla que els pagesos es queixaven perquè trobaven car pagar una pesseta per aquests serveis. Això devia passar entre els anys 10 i 40 del segle XX.
La història del cognom Casajoanes
El Jaume explica l’origen del seu cognom, que no deixa de ser ben curiós. Tots els Casajoanes de Sta. Coloma venen del mateix tronc i per tant són tots parents més o menys pròxims. El primer Casajoanes, no es deia realment així. Era un home de Cuenca, que vivia en una casa on totes les dones sempre s’havien dit Juana, i de la casa en deien casa de las Juanas. Aquest home va venir a Catalunya, li devien preguntar d’on venia i devia dir de Casajuanas, aquí s’hi va trobar tan bé, que va catalanitzar el seu nom, que de fet no era el nom, i de Casajuanas en va dir Casajoanes. El Jaume diu que d’això ja fa molts anys, sembla que 300, o sigui cap al segle XVIII. Aquesta història ha anat passant de generació en generació, fins arribar avui dia, potser és certa, o potser algun Casajoanes, d’aneu a saber quan, se la va inventar.
Escolans, capellans i campanes
El Jaume, un cop acabada la guerra, va fer d’escolà. Hi havia els escolans de baix: els que ajudaven la missa, que cobraven 10 pessetes al mes, i els escolans de dalt, els que cantaven al cor, aquests cobraven menys. Clar que els de baix s’havien d’aixecar molt d’hora per ajudar a la missa, perquè hi havia missa cada dia de 7h i de 8h, i també els dies de festa. L’organista era en aquells anys 40, mossèn Brugalla, i el rector, mossèn Serra, -aquest últim havia estat amagat en una casa del poble en temps de la guerra- més endavant va marxar del poble, i en lloc d’ell va venir mossèn Torrentó.
Els escolans, a l’estiu, li feien pagar l’esmorzar a mossèn Serra: anaven a una botiga de la plaça de l’església –ca la Laura– on hi venien fruita i verdures, i els comprava un meló, o raïm, i anaven corrents a menjar-s’ho al primer pis del campanar, i seien dins de les gàrgoles. La fruita que els hi comprava el mossèn era un suplement en la seva alimentació, ja que eren anys de molta misèria, i com diu el Jaume, de fruita a casa en veiem ben poca. Al marxar mossèn Serra, es va acabar la fruita.
De capellans aquells anys a Sta. Coloma n’hi havia quatre: el rector mossèn Torrentó, el vicari, Jaume Padró, l’organista, mossèn Brugalla, i un beneficiat que s’estava al col·legi de les monges del Raval.
Als 14 anys, el Jaume va anar a treballar a casa del notari, en Joan de Molina, el va agafar perquè sabia escriure molt bé a màquina.
EL rector li va demanar al Jaume si volia fer de campaner, ja que tenia molt bona oïda. Això sí, no cobraria, però tindria totes les propines dels bateigs i dels enterraments. I el Jaume va acceptar. Les campanes les van posar al 1950, i eren quatre, com les que van fondre en temps de la guerra:
-la Coloma, la Grossa, que feia 1.000 Kg
-la Pia, de 800 Kg,
-la Joana, de 450 Kg,
-i la Francesca, de 300 Kg.
La campana Grossa no va tenir gaire sort, aviat va començar a fer soroll d’escardallot i en van haver de posar una de nova. Quan la van tirar daltabaix, van posar al terra dos o tres metres de feixos de llenya per esmorteir la caiguda, així i tot, quan va caure, va travessar tots els feixos i encara va fer un forat a terra.
Un dia que el Jaume va anar a Montserrat, li varen dir que perquè no es tornés a esquerdar la campana, no l’havien de fer voltar –bongar, com diu el Jaume-, perquè com que el batall no queia el mateix lloc, al fer-la voltar, havia produït l’esquerda.
D’enterraments en aquells anys 40 i 50, n’hi havien de tres categories:
- Els de primera classe, on hi anaven nou capellans, i el sagristà al davant amb un creu gran de plata i amb un escolà a cada cantó amb dos ciris.
- Els de segona, amb sis capellans.
- I els de tercera classe, el més senzill de tots, amb tan sols un capellà.
I encara n’hi havia hagut un altre, el de la Sta. Creu, que la gent del poble en deien de “Pellerings”. Però aquest, en aquells anys, ja havien deixat de fer-lo .
I en cada un d’aquests enterraments, el capellà portava un vestit diferent. A Sta. Coloma hi havia una carrossa tota negra tirada per animals, que actualment està al museu de l’Espluga de Francolí. Qui menava la carrossa dels enterraments era el Jaumet de les Ulleres, que també portava el carro de la brossa.
El Jaume es va haver d’espavilar amb el toc de campanes. El campaner anterior, que havia sigut també el sagristà, en Pep Garriga, havia mort jove. Des del final de la guerra fins que van posar les campanes noves havia passat deu anys, i el Jaume va haver de preguntar a la gent gran que intentessin recordar els diferents tocs segons era festa major, un enterrament, un bateig, si tocaven a foc, a sometent ... I cada so tenia una cantarella que s’anava repetint, així el toc de festa i de diumenge feia:
“El Jaume Punto s’ha tornat boig ...”. De fet, el Jaume es va haver d’espavilar sol amb els tocs de les campanes. El rector li va dir que els fes com volgués, però que amb el segon toc de campana, la gent ja havia de saber de què es tractava.
Pels bateigs, el toc de campana era diferent si era un nen o una nena. I cada enterrament, si era de primera, segona o tercera, també tenien un so diferent. Però ell va acabar fent tots els dels enterraments iguals. També era diferent si el que es moria era un home o una dona, i encara avui dia, quan sents les campanes, pots distingir si es tracta d’un o altre. Quan veien venir una tempesta, sobretot a l’estiu, que podia perillar la collita, es tocava la grossa, per veure si s’allunyava.
El Jaume pujava les 127 escales que hi ha fins dalt del campanar en un minut. Hi havia de pujar de pressa sobretot en els bateigs, perquè quan sortissin els familiars ja sentissin tocar les campanes i així el padrí pogués ser més generós amb les propines.
Un dia van batejar a una nena, i el padrí li va donar 500 pessetes, eren molts diners en aquells anys, i li va dir que havia de tocar la campana Grossa, que només es tocava pels nens, i el toc que corresponia a aquests. I el Jaume va estar tocant durant una hora. L’endemà, el padrí era a la plaça, i alguns de per allà, ja li van preguntar si aquella nena era de “l’altra acera”.
Al cap d’un temps de fer de campaner, el Jaume va entrar de rellotger municipal, i es cuidava del rellotge que hi havia a la plaça, i el del campanar, que tocava les hores i els quarts. El Jaume també va fer de rellotger al pis de damunt de la botiga de cisteller del seu pare, i quan aquest va tancar la botiga, s’hi va establir ell.
El 1966, quan els seus pares ja havien mort, el Jaume ja va marxar a treballar i a viure a Barcelona, on s’hi va estar 30 anys. Després d’aquests 30 anys va tornar a Sta. Coloma, on viu ara, tranquil, i escrivint i parlant d’aquella Sta. Coloma del temps de la guerra i de la postguerra, de la gent, de les botigues, dels renoms, dels mercats ... Quan ell va marxar del poble, les campanes ja les van electrificar. El Jaume va ser l’últim campaner del poble.
Montse Rumbau
montserumbau@gmail.com
Campanar
Foto: Ramon Sunyer
Foto: Ramon Sunyer
Campanar
Foto: Ramon Sunyer
Foto: Ramon Sunyer
Font: Tribus de la Segarra + info (enllaç extern)
Etiquetes: oficis antics campaner
dissabte, 21 de Desembre de 2024
Noticies + Llegides
darrer mes
Festa major del Sant Crist de Cervera 2024
Aigua de Rubinat, de l'esplendor a l'ocàs
La Segarra, terra de safrà
VII Festa del Bosc
Fira Birra Sant Ramon 2024
Àlbums destacats
Marxa dels Castells de la Segarra (352)
Les Peixeres (66)
Els colors de la Segarra: l'estiu (189)
Les Cabanes del tros (268)
Terra de castells (222)
Patrimoni religiós (196)
Instagram #somsegarra (0)