Patrimoni dilluns, 28 de Octubre de 2013

Jordi Segura sobre el destí de Sikarra: no sempre el més còmode i fàcil és el millor

Autor: somsegarra

El conservador del Museu Municipal Josep Castellà i Real considera que 'la gent del museu estem dolguts i desencisats'

Santuari de la Mare de Déu del Portal Foto: Ramon Sunyer

Jordi Segura Parera, conservador del Museu Municipal Josep Castellà i Real, Els Prats de Rei, va escriure aquesta Reflexió sobre el destí de Sikarra, el passat dia 8 a infoanoia.cat i que reproduïm pel seu interès i per entendre la campanya #salvemsikarra encetada avui.

El passat dijous 3 d’octubre va ser un dia molt gris – i no pas per la pluja - per a l’arqueologia i la història del nostre poble. Es va formalitzar la decisió, segurament presa feia dies, de tapar el jaciment arqueològic (davant del Santuari de la Mare de Déu del Portal) que mostra una part de la probable Sikarra ibèrica. Les raons: un cúmul de circumstàncies i de dificultats, algunes més reals i insalvables que d’altres.

La gent del museu vam assistir com a convidats passius en una posada en escena ben especial, on poca cosa podíem aportar, llevat del desig que la muralla ibèrica de l’antiga Sikarra es podés museïtzar d’una manera o altra, ara que està al descobert després de les excavacions aquest estiu dirigides per l’arqueòloga Natàlia Salazar.

Si pensàvem aconseguir-ho, vam pecar d’il•lusos.

No som administració local i no tenim poder per prendre decisions. No som del Departament de Cultura per poder gestionar pressupostos i tenir una visió més global del tot el territori i que decideix cada mes en comissió què cal i no cal fer amb el patrimoni. No som de la Diputació, on semblava que hi podia haver recursos econòmics per aplanar tots els camins. No som del Bisbat de Vic - la propietat - que és qui, en última instància, deu poder decidir com ha de quedar l’espai. No som arqueòlegs professionals de l’administració. No som...

Només som gent que fa anys i anys que treballa des del museu amb l’objectiu de preservar i fer conèixer la nostra història com a poble, inserit en un territori i en un país.

Potser la decisió de tapar el jaciment arqueològic – perdó, de reblir-lo – és la més assenyada, la més lògica... però també deu ser la més pràctica, la més còmode i la més fàcil... i no sempre el més còmode i fàcil és el millor.

Esperem que els compromisos de deixar constància de Sikarra d’una forma gràfica, amb panells informatius “in situ” i en un espai preeminent en el museu, és formalitzi el més aviat possible i no quedi només en una declaració de bones intencions...

Mentrestant, voldríem que s’entengués que la gent del museu estem dolguts i desencisats...
En aquest cas allò de 'Perquè no sabien que era impossible, ho van aconseguir' no s’ha fet realitat.