Cultura dimecres, 29 de Juliol de 2020

'Terra a les mans', una mirada íntima a la Segarra

Autor: ramon sunyer

Nou llibre poètic i gràfic de Josep Maria Santesmasses

'Terra a les mans', una mirada íntima a la Segarra Foto: somsegarra

A Josep Maria Santesmasses, toranès tot i que vivint a Guissona des de fa molts anys, el coneixem per una paraula clau ‘segarrejar’. Des de fa molts anys, més de trenta, recorre aquesta terra, sobretot la Vall del Llobregós, equipat amb una o més càmeres fotogràfiques per copsar el ritme del paisatge canviant en les diferents estacions.

Ara presenta ’Terra a les mans. Sikarra grafies’ un llibre autoeditat amb una quarantena de poemes en els quals aporta una vessant poètica personal combinada amb imatges, fruit de les experiències viscudes en aquest llarg recorregut sensorial per la Segarra.

En el pròleg, el poeta guissonenc Jordi Pàmias assenyala que és ‘una obra que reflecteix, d’una banda, la contemplació llarga i acurada d’un paisatge estimat i , de l’altra, plau al lector per la vivesa del llenguatge i el bon sentit del ritme’. Per altra, el periodista Xavier Santesmasses, també guissonenc, destaca el saber mirar ‘ ara jugant amb les formes, ara amb els colors i sempre captant els ambients que es respiren a cada lloc’.

No és pas la seva primera publicació, el 2004 ja va presentar ‘Homes i Llops’ un recull documental sobre la memòria del llop, transmesa per via oral, i que encara tenien present diferents personatges del territori. El dijous 23 de juliol s'ha fet la presentació pública a la sala de plens de l’Ajuntament de Guissona. El llibre ja es pot trobar a les llibreries de la Segarra

Conversant amb JM Santesmasses

Com sorgeix la idea de fer aquest poemari visual?
La idea de poder fer un llibre amb fotografies sempre ha anat i vingut amb mi, des de fa bastants anys. Veia que els continguts d’un possible llibre els podria assolir sense entrebancs, amb garanties, però també m’adonava que em sobrepassaria la part econòmica, doncs un llibre amb fotografies té un major cost d’impressió, i per tan ho veia com un projecte arriscat.

Va arribar l’oportunitat de publicar Homes i llops, fruit d’un treball de recerca, i va ser tot un aprenentatge, una experiència que m’ha servit ara. En aquell moment ja tenia la certesa que vindria un segon llibre on les fotografies haurien de tenir força presència, i sabia fins a on podia arribar.

Per altra part, en els darrers anys utilitzo Twitter per compartir fotografies que acompanyo amb textos complementaris, de vegades són textos explicatius, formals, de vegades deixo anar la imaginació.

Quan decideixo fer aquest llibre, en un primer moment aprofito algun text escrit de fa anys, seguidament adapto material extret de Twitter, i finalment em poso a escriure material nou, bàsicament poemes més extensos i de major complexitat.

En el procés creatiu, vas escriure primer el poema i després vas escollir la imatge adequada o bé a l’inrevés?
Hi ha de tot: he buscat imatges pels textos ja escrits(Vallferosa 991, Teulades, De l’hort...), he aprofitat alguna parella foto-text ja publicada (Els arbres que vigilen els homes, Poema,...), però també hi ha passejades que han inspirat un poema (Encara, La sabata, Clot dels Reguers...).

La teva poesia és fruit de la inspiració o del treball?
Les fotografies són relativament fàcils d’obtenir, per mi. La part poètica m’ha costat més, no hi estic avesat, no soc poeta. Tot i així, m’he sorprès a mi mateix de com apareixen alguns poemes, que des del minut zero ja són definitius, tenen tot el que volia dir i no els hi sobra res.

Però dubto del concepte inspiració. Jo soc novell en això d’escriure poesia, i em fa estrany parlar d’inspiració. Tal com passa en altres situacions de la vida, quan et poses a escriure et veus afectat per un estat d’ànim, un fet, un record,... que et predisposa a escriure de determinada manera. També a fotografiar,... o a llegir.

La poesia és una necessitat per complementar la fotografia?
En aquest llibre, la poesia va aparèixer inicialment com un complement a la fotografia, però m’he anat adonant de com els poemes anaven guanyant presència, força. Crec que es tracta d’un llibre viu que ha anat evolucionant tal com creixia. Paral·lelament, les imatges i text.

Com resumiries aquesta creació, en poques paraules?
Per una part és el fruit de la necessitat de compartir algunes fotografies (dels milers que tinc arxivades). També un repte auto-imposat, en la part literària.

És conseqüència de tants anys de passejades i l’entenc, també, com una invitació a llegir poesia a partir de fotografies de l’estimada Sikarra.

Però també vaig introduir temes menys idealitzats, més informals o inconformistes: Passeitx, Somni estrany, Giravoltes, Cofurna,...

Quin sabor queda després d’escriure aquest llibre?
Ara estic en un moment en que em comencen a arribar els comentaris de retorn, el feedback, de la gent que just l’acaba de fullejar o ja ha llegit alguns versos. I el sabor és molt agradable per la bona acollida, perquè veig emoció sincera en les felicitacions, quan parlen d’algunes fotos, del llibre en conjunt, o d’un poema que et pensaves que potser costaria una mica més d’entendre, i ja han començat a fer-lo seu. S’estableix certa connexió.

En aquesta terra hi ha grans poetes com Rosa Fabregat , Jordi Pàmias, Joan Margarit o Jaume Ferran, t’han influenciat d’alguna manera?
He llegit, poc o molt, els seus versos. M’agrada, de tan en tan, fullejar aquest o l’altre, però diguem que no soc fidel a cap poeta.

El primer llibre de poesia que vaig tenir, el vaig robar. Potser tenia dotze o catorze anys, i encara el guardo. És el més estimat. Tota la ira dels justos del mallorquí Jaume Pomar, m’ha acompanyat fins ara.

Un, dos……..penses ja en un tercer llibre?
Naturalment. En tinc més d’un, de pensat, però no pas de poesia